La padrina té 94 anys i el temps apressa. Que fer amb les històries de la guerra civil que han sigut dipositades en mi en infinites sobretaules? Com preservar-les quan en manca qualsevol document, qualsevol registre? Com sostenir l’herència de les històries petites, de les vençudes, de les dones i pobres, com la Magdalena?.

El 1939, la Magdalena de 19 anys, participà d’un èxode massiu i forçós a causa de la imminent victòria dels feixistes. Recorre a peu el trajecte que uneix Anglesola amb la frontera francesa on fou internada en el camp Joffre de Ribesaltes.

La padrina i jo i gravem una pel·lícula, mà a mà, entre la cuina i el menjador de casa. Parlem de la gran caminada ara que l’artrosi ja no la deixa caminar. Atenem el gest, amb el tempo lent, des d’on va reconstruint la narració de la història. Ens fixem en les pròtesis de la memòria, els silencis, les coreografies. Ens situem en el revers de l’arxiu, allí on manquen els registres. En aquesta absència, el cos esdevé tecnologia de la memòria i el mapa del record té una topografia emocional «allà, a França». El meu cos esdevé el suport per la postmemòria, i les càmeres de vídeo i foto, les meves pròtesis.

Pregunto als mapes de guerra quina seria la millor ruta per a l’exili i la torno a recórrer jo: Anglesola- Cervera-Manresa-Vic-Olot-Camps de Molló, Ribesaltes. En faig fotografies.

El camp de Ribesaltes ha estat centre d’internament per a republicans espanyols, camp de concentració nazi, camp de concentració d’algerians que lluitaven contra la colònia en la guerra d’Algèria i centre d’internament de persones migrants sense regularització. Les pedres del camp s’agiten i jo les gravo.